Quin és el problema més català que et trobes constantment?

concerts

Hola! Si a alguna li ve de gust anar que comenti o m'escrigui. Té molt bona pinta. 😁

Concert punk diumenge 25/1

Quant tipus porten usant Boo?, és bona app per conèixer gent?

anime

No se mucho como va està app, cual anime ha sido el primero de 2026 💫👋🏻

Nueva aquí 🩷💫

travel

Any nou amb nova joguina ✌️

Personalment m'agraden els jocs de taula cooperatius i amb durada raonable. Si duren molt prefereixo els jocs de rol que creen lligams molt bonics amb els participants. I vosaltres? Què us agrada?

Quina mena de jocs us agraden?

Vivim temps tous.
No perquè falti informació, ni perquè manquin paraules, sinó perquè s’ha fet tot el possible per evitar una sola cosa: ser adulta.
Avui ningú falla.
Avui ningú s’equivoca.
Avui ningú fa mal.
Avui tot s’explica.
Arribo tard perquè tinc TDAH.
No compleixo perquè estic en procés.
Et parlo malament perquè és el que sento i necessito dir-ho.
Desapareixo perquè he de prioritzar-me.
No assumeixo conseqüències perquè sóc neurodivergent.
I si algú assenyala l’impacte,
si algú diu “això m’afecta”,
si algú posa un límit tranquil i sense crits,
aleshores el problema no és el dany.
El problema és qui l’ha assenyalat.
Perquè el joc ja està muntat:
tothom pot ser fràgil,
però ningú pot ser responsable.
Les etiquetes ja no serveixen per entendre’s millor.
Serveixen per blindar-se.
Per construir una identitat impermeable al qüestionament.
Per evitar aquella frase insuportable que defineix l’adultesa:
“aquí no he estat bé”.
La vergonya adulta —curta, sana, reparadora— ha estat abolida.
Ara tot és trauma.
Tot és violència.
Tot és invalidació.
I així, qualsevol límit es converteix en atac.
Qualsevol desacord, en opressió.
Qualsevol exigència mínima, en crueltat.
Mentrestant, el cost sempre viatja en una sola direcció:
cap a la persona que compleix,
cap a la que espera,
cap a la que pensa en terceres persones,
cap a la que encara creu que conviure implica ajustar-se tots de tant en tant.
Però aquesta persona —la responsable— ja no és admirada.
És incòmoda.
És rígida.
És “massa”.
I llavors passa el ritual final:
el tall sobtat.
L’esborrat.
El bloqueig.
La fugida.
No com a decisió madura,
sinó com a anestèsia.
Perquè quedar-se a parlar voldria dir sostenir la incomoditat.
I sostenir la incomoditat voldria dir acceptar que l’etiqueta no eximeix,
que la identitat no anul·la l’impacte,
que tenir dificultats no dona dret a convertir els altres en infraestructura emocional.
Així que marxen.
No perquè siguin forts.
Perquè són fràgils fins al pànic.
I encara tenen el luxe d’anomenar-ho autocura.
Però que no ens enganyin:
no és salut mental.
No és neurodivergència.
No és autenticitat.
És evasió sistemàtica de l’adultesa.
I quan algú posa paraules a tot això,
quan algú s’atreveix a dir-ho sense cridar,
sense insultar,
sense demanar perdó,
fa mal.
No perquè sigui cruel.
Sinó perquè trenca l’encanteri.
I això, avui dia, és imperdonable.

No ens manca responsabilitat, ens manca ser adults

Algun dia tornaré, mentrestant...toca aguantar la boira clàssica de Lleida

Trobo a faltar a la meva Barcelona

La meva colecció de llibres

books

Reconec que des de jove havia començat aquest llibre innumerables vegades, però sempre el deixava a la pàgina 15 perquè em perdia amb els noms repetits dels Buendía.

Fent trampa, ho confesso, vaig veure la sèrie de Netflix i llavors finalment vaig lligar caps. Immediatament vaig tornar a agafar el llibre i vaig gaudir moltíssim de la novel·la de realisme màgic de García Márquez. La lectura es va convertir en una experiència completament diferent: sabia qui era qui, entenia les relacions familiars i podia concentrar-me en la màgia de la prosa.

🎬➡️📖 A algú li ha passat alguna cosa semblant? Per exemple, enamorar-te d'una pel·lícula o sèrie i després anar al llibre en què està basada per viure-la plenament? O potser us passa al revés i preferiu sempre llegir primer?

#CentAnysDeSolitud #GabrielGarciaMarquez #RealismeMAGIC #Netflix #Lectura

📚 Cent anys de solitud

cats

El meu cat es a casa meva

Nevarà a alguna part de Catalunya a les cotes baixes❓❄️🌨️☃️

Temps

Vos desitjo un bon nadal a tothom i que el tió cagui massa 🤭❤️🥰

Bon Nadal!!

animals

5 graus? que més dona si té el seu pijameta!!!❤️‍🩹🥰

❤️🥰

psychology

Es important cuidar el teu entorn i ser crític

Salut mental

politics

Feina ben remunerada i on t'hi sentis bé

Què costa més trobar...?

La solitud pot tenir moltes formes. No totes es trien. No totes fan mal.
Hi ha persones que han après a estar soles perquè la vida les hi ha portat.
Algunes han descobert una força inesperada.
Altres encara hi caminen, intentant trobar un sentit.
I això també és vàlid. També és digne.

Altres han triat aquest camí per protegir-se, per respectar-se o senzillament perquè no han trobat encara algú amb qui valgui la pena compartir-se.
Potser encara desitgen estimar, però ho fan amb més calma, amb més filtre.
Potser ja no es llancen de cap, sinó que observen abans d’obrir-se.

Algunes s’han acostumat tant a la pròpia companyia, que ja no senten la necessitat de buscar.
No perquè hagin renunciat, sinó perquè han trobat una forma de viure que les sosté.
I si un dia estimen, ho faran des de la llibertat, no des de la mancança.

També hi ha persones que poden estimar sense aferrar-se.
Que viuen relacions breus amb intensitat i presència, i marxen quan ja no suma.
No perquè no sentin, sinó perquè no necessiten retenir per valorar.

I després hi ha aquelles persones que han après a estar bé soles,
i que, si estimen, no ho fan per necessitat, sinó per afinitat profunda.
No cerquen. No esperen. Però si troben algú que les veu de debò, que és clar i coherent, no tancaran la porta.

Aquestes persones han après que la pau interior és massa valuosa per posar-la en joc.
No ignoren les contradiccions de la vida, però saben reconèixer quan alguna cosa ja no els fa bé.
I si han de triar, triaran sempre el que no trasbalsa la calma.

No viuen l’amor com una urgència, sinó com una possibilitat compartida.
I si arriba, el viuran amb presència, amb respecte i sense pressa.
Perquè ja no busquen omplir cap buit:
busquen caminar al costat d’algú que també s’hagi trobat a si mateix.

https://open.substack.com/pub/juliarscat/p/cartografia-de-la-solitud-i-de-les?utm_campaign=post-expanded-share&utm_medium=post%20viewer

Cartografia de la solitud i de les formes d’estimar

Alguni interessadi?

Quina es la vostra serie de anime favorita.

Quina és la vostra sèrie favorita

Neurodivertits

La vida, especialment en la seva dimensió social, és un aprenentatge constant.
Al llarg d’aquest camí, he parlat moltes vegades de la importància de saber posar límits. Però avui vull centrar aquesta reflexió en un àmbit molt concret: els rituals de corteig, o si preferiu, el món de les cites.

Ens movem en una societat on la superficialitat, l’egoisme emocional i el manteniment de persones "a la banqueta" són pràctiques habituals. Moltes persones mantenen vincles a mitges, sense massa intenció, esperant tenir disponibles opcions sense haver de comprometre’s ni emocionalment ni afectivament.
El que no esperen, però, és que algú els posi límits.

En el meu cas, poso límits quan percebo que una situació no té potencialitat real de millora.
Si veig que no sóc una prioritat per a l’altra persona, o que simplement no hi ha una voluntat d'anar més enllà d'una relació superficial, opto per retirar-me de manera serena i raonada.
Perquè, al cap i a la fi, jo sí que tinc interès a conèixer persones, a dedicar temps, a construir vincles sòlids.
Malauradament, aquesta actitud no acostuma a ser recíproca.

Al meu entendre, la solució és clara:
dir adéu de manera ferma però assertiva, i agrair el temps compartit.
Una fórmula que sovint utilitzo és dir quelcom com:

"M'ho he passat molt bé, gràcies pel teu temps, però veig que no hi ha el mateix interès per la teva part i conèixer-nos no és una prioritat per a tu. Et desitjo el millor. Una abraçada."

Aquest missatge tanca la porta de manera educada i digna, sense entrar en retrets ni en dramatisme.

El més curiós, però, és el que acostuma a passar després.
La majoria de persones responen inicialment amb fredor i cordialitat —una reacció que, en realitat, hauria de ser la normal.
Tanmateix, quan la vida ens torna a creuar casualment, emergeix una altra cara: l’ego ferit.
Males cares, mirades d’enuig o el simple gest de girar la cara per no saludar són respostes habituals.
I és aquí on sovint sorgeix la pregunta interna: potser he fet alguna cosa malament?

Amb el temps, he entès que no.
No és un problema meu.
Quan actues amb respecte, claredat i assertivitat, i l’altra persona reacciona malament, el conflicte no neix de la teva actuació, sinó del seu propi malestar interior.

En molts casos, posar un límit actua com un mirall.
Un mirall que mostra a l'altra persona la seva manca d’implicació, la seva superficialitat o la seva incapacitat d’assumir responsabilitats emocionals.
Potser se'ls trenca l'esquema que tenien previst.
Potser esperaven que algú els anés al darrere.
Potser no saben sostenir la sensació de no ser "escollits".
Sigui com sigui, no podem viure atrapats en el que els altres no saben gestionar.

Posar límits no és perdre connexions.
És preservar la pròpia dignitat i obrir espai per a vincles que realment valguin la pena.

Posar límits en el món de les cites: una necessitat, no una ofensa

Tingues cites, fes amics i xateja segons la personalitat. Uneix-te a la comunitat i troba ànimes afins segons els 16 tipus de personalitat, el zodíac i l'enneagrama.

Coneix gent nova per interessos

Quin és el problema més català que et trobes constantment?

Concert punk diumenge 25/1

Quant tipus porten usant Boo?, és bona app per conèixer gent?

Nueva aquí 🩷💫

Any nou amb nova joguina ✌️ (modificat)

Quina mena de jocs us agraden?