Ganchillo

food

Completa la frase, sigueu creatius si voleu, potser descobrim alguna delícia. 🤫

Pa amb...?

psychology

La venjança no és vèncer ningú, és créixer tant que ja no hi cap en el teu món. No triomf per odi, sinó plenitud per sentit. Qui et va fer mal no mereix ni ser metàfora. Construeix sense espectadors.

Creixement

S'ha acabat ja l'hivern segons la dita 🤔

Temps

Miniatura que pinté hace unos años pero de la que estoy muy orgulloso, que os parece?

Lord Krom

anime

Soy la única que no está entendiendo nada de esta temporada 😅??

Jjk nueva temporada

animals

Sempre dalt del seu castell. És un amor.  La darrer voluntat de la meva dona, que tingués una gata. La va encertar de ple, tant la meva filla com un servidor, estem encantats amb ella.

Boira

Este es mi gato se llama Floquet y como veis es un gato perro jajaja . Le encanta ir a pasear

Paseo nocturno 😸

No parlo català però estimo aquests dos programes

Crackovia y polonia

gaming

Personatge preferit de bg3?
I perque karlach

😋😋😋😋

Vivim temps tous.
No perquè falti informació, ni perquè manquin paraules, sinó perquè s’ha fet tot el possible per evitar una sola cosa: ser adulta.
Avui ningú falla.
Avui ningú s’equivoca.
Avui ningú fa mal.
Avui tot s’explica.
Arribo tard perquè tinc TDAH.
No compleixo perquè estic en procés.
Et parlo malament perquè és el que sento i necessito dir-ho.
Desapareixo perquè he de prioritzar-me.
No assumeixo conseqüències perquè sóc neurodivergent.
I si algú assenyala l’impacte,
si algú diu “això m’afecta”,
si algú posa un límit tranquil i sense crits,
aleshores el problema no és el dany.
El problema és qui l’ha assenyalat.
Perquè el joc ja està muntat:
tothom pot ser fràgil,
però ningú pot ser responsable.
Les etiquetes ja no serveixen per entendre’s millor.
Serveixen per blindar-se.
Per construir una identitat impermeable al qüestionament.
Per evitar aquella frase insuportable que defineix l’adultesa:
“aquí no he estat bé”.
La vergonya adulta —curta, sana, reparadora— ha estat abolida.
Ara tot és trauma.
Tot és violència.
Tot és invalidació.
I així, qualsevol límit es converteix en atac.
Qualsevol desacord, en opressió.
Qualsevol exigència mínima, en crueltat.
Mentrestant, el cost sempre viatja en una sola direcció:
cap a la persona que compleix,
cap a la que espera,
cap a la que pensa en terceres persones,
cap a la que encara creu que conviure implica ajustar-se tots de tant en tant.
Però aquesta persona —la responsable— ja no és admirada.
És incòmoda.
És rígida.
És “massa”.
I llavors passa el ritual final:
el tall sobtat.
L’esborrat.
El bloqueig.
La fugida.
No com a decisió madura,
sinó com a anestèsia.
Perquè quedar-se a parlar voldria dir sostenir la incomoditat.
I sostenir la incomoditat voldria dir acceptar que l’etiqueta no eximeix,
que la identitat no anul·la l’impacte,
que tenir dificultats no dona dret a convertir els altres en infraestructura emocional.
Així que marxen.
No perquè siguin forts.
Perquè són fràgils fins al pànic.
I encara tenen el luxe d’anomenar-ho autocura.
Però que no ens enganyin:
no és salut mental.
No és neurodivergència.
No és autenticitat.
És evasió sistemàtica de l’adultesa.
I quan algú posa paraules a tot això,
quan algú s’atreveix a dir-ho sense cridar,
sense insultar,
sense demanar perdó,
fa mal.
No perquè sigui cruel.
Sinó perquè trenca l’encanteri.
I això, avui dia, és imperdonable.

No ens manca responsabilitat, ens manca ser adults

Personalment m'agraden els jocs de taula cooperatius i amb durada raonable. Si duren molt prefereixo els jocs de rol que creen lligams molt bonics amb els participants. I vosaltres? Què us agrada?

Quina mena de jocs us agraden?

No se mucho como va està app, cual anime ha sido el primero de 2026 💫👋🏻

Nueva aquí 🩷💫

movies

Me la vaig perdre de la cartellera i ara només em queda esperar que Filmin la pugi. 

Algú l’ha vist? Me’n podria fer quatre molles del que més li ha agradat?

Sirat

Alguni interessadi?

La vida, especialment en la seva dimensió social, és un aprenentatge constant.
Al llarg d’aquest camí, he parlat moltes vegades de la importància de saber posar límits. Però avui vull centrar aquesta reflexió en un àmbit molt concret: els rituals de corteig, o si preferiu, el món de les cites.

Ens movem en una societat on la superficialitat, l’egoisme emocional i el manteniment de persones "a la banqueta" són pràctiques habituals. Moltes persones mantenen vincles a mitges, sense massa intenció, esperant tenir disponibles opcions sense haver de comprometre’s ni emocionalment ni afectivament.
El que no esperen, però, és que algú els posi límits.

En el meu cas, poso límits quan percebo que una situació no té potencialitat real de millora.
Si veig que no sóc una prioritat per a l’altra persona, o que simplement no hi ha una voluntat d'anar més enllà d'una relació superficial, opto per retirar-me de manera serena i raonada.
Perquè, al cap i a la fi, jo sí que tinc interès a conèixer persones, a dedicar temps, a construir vincles sòlids.
Malauradament, aquesta actitud no acostuma a ser recíproca.

Al meu entendre, la solució és clara:
dir adéu de manera ferma però assertiva, i agrair el temps compartit.
Una fórmula que sovint utilitzo és dir quelcom com:

"M'ho he passat molt bé, gràcies pel teu temps, però veig que no hi ha el mateix interès per la teva part i conèixer-nos no és una prioritat per a tu. Et desitjo el millor. Una abraçada."

Aquest missatge tanca la porta de manera educada i digna, sense entrar en retrets ni en dramatisme.

El més curiós, però, és el que acostuma a passar després.
La majoria de persones responen inicialment amb fredor i cordialitat —una reacció que, en realitat, hauria de ser la normal.
Tanmateix, quan la vida ens torna a creuar casualment, emergeix una altra cara: l’ego ferit.
Males cares, mirades d’enuig o el simple gest de girar la cara per no saludar són respostes habituals.
I és aquí on sovint sorgeix la pregunta interna: potser he fet alguna cosa malament?

Amb el temps, he entès que no.
No és un problema meu.
Quan actues amb respecte, claredat i assertivitat, i l’altra persona reacciona malament, el conflicte no neix de la teva actuació, sinó del seu propi malestar interior.

En molts casos, posar un límit actua com un mirall.
Un mirall que mostra a l'altra persona la seva manca d’implicació, la seva superficialitat o la seva incapacitat d’assumir responsabilitats emocionals.
Potser se'ls trenca l'esquema que tenien previst.
Potser esperaven que algú els anés al darrere.
Potser no saben sostenir la sensació de no ser "escollits".
Sigui com sigui, no podem viure atrapats en el que els altres no saben gestionar.

Posar límits no és perdre connexions.
És preservar la pròpia dignitat i obrir espai per a vincles que realment valguin la pena.

Posar límits en el món de les cites: una necessitat, no una ofensa

Al cotxe a al Parc Natural de St. Llorenç de Montgai.

A l’hivern sóc com una ceba, una capa de roba sobre un altra…

Tot i que el fred d’avui en dia no té res a veure amb el de fa 20/30 anys,  continuo detestant el fred… i vosaltres què preferiu, anar amb màniga curta o ben tapadis?

Tardor/hivern o primavera/estiu?

music

Vaig començar al començament del tot d’Spotify, darrerament he probat diversos serveis

Quina plataforma de música preferiu?

Games

Tingues cites, fes amics i xateja segons la personalitat. Uneix-te a la comunitat i troba ànimes afins segons els 16 tipus de personalitat, el zodíac i l'enneagrama.

Coneix gent nova per interessos

Has trobat mai un professor antic després de graduar-te? Va ser incòmode?

Ganchillo

Pa amb...?

Creixement

Temps

Lord Krom